Cris Juanico i Sergi López, dos cracks amb massa poc ressò.

Aquest darrer cap de setmana vaig tenir el plaer de gaudir de dos dels grans de la cultura catalana, que al meu parer és aquella feta en la nostra llengua pròpia, el català.

Divendres a l'auditori Cris Juanico acompanyat d'una esplèndida Big Band ens va oferir un revival de grans èxits del jazz vocal. El concert va durar dues hores i per variar el públic assistent va estar fred fins la part final. Tot i això la gent va gaudir molt amb la veu d'en Cris, sens dubte, la millor amb diferència dels Països Catalans.

La veritat és que versionar grans clàssics ha de fer una mica de por, per estar a l'alçada de cançons que has escoltat cantades per en Sinatra per exemple. Doncs el resultat final és d'allò més bo. Demostració que en català es pot fer qualsevol cosa que ens proposem.

Finalment ens va soprendre amb una versió del Ei Joan! arrangada en clau de jazz que va ser més que digne i va donar un bon punt i final al concert d'aquest gironí d'adopció.

S'ha de reconèixer que la programació de l'Auditori es mereix un notable alt, tot i que a nivell de Congressos, hem de millorar força, donat que els dies d'ocupació són baixos i els beneficis que es podria aportar al sector serveis podrien ser espectaculars.

Dissabte vàrem gaudir i riure de valent amb en Sergi López, un actor que va haver de fer les frances per guanyar-se les garrofes. Ja és trist, però donat que a Catalunya no tenim una indústria de cinema com cal, i que el nivell del cinema espanyol és salvant honroses exepcions, força fluix, en Sergi, fill de Sitges però net de Santa Eugènia de Ter, es va fer conegut a casa amb films com Harry, un amic que us estima, Western, La corva de la felicitat o Una relació privada.


A l'Estat Espanyol potser el seu únic èxit és El Laberinto del Fauno, però també el vàrem poder seguir a la catalana Morir (o no).

En Sergi presentava per segon cop a Salt l'espectacle Non Solum, una sorprenent reflexió en clau d'humor sobre allò que ens uneix i ens separa a tots els èssers humans. Realment en Sergi fa un paperàs, encarnant a tots els personatges (o nomès és un?) de la funció.

El que és trist és el poc ressò que donen els mitjans de comunicació públics a tot allò cantat o representat en català, com si fòssim una cultura de segona. El plaer és veure que la gent respòn quan hi ha qualitat. Girona gaudeix d'una programació de teatre envejable i la musical comença igualment a ser-ho. Falten però espais per la cultura més popular i més accessible, especialment per el jovent.

Finalment, per acabar-ho de rematar, diumenge vàrem assistir a la final de l'Akasvayu. I tot que la alegria va ser inmensa, hi ha temes sobre els quals reflexionar....

La defunció programada del Cinema en Català

Les xifres són escandaloses, l'any 2003, el darrer anys de CIU a la Generalitat, els espectadors de cinema en català superaren el milió, més concretament 1.074.000 espectadors.

En canvi, a 2007 i amb el govern Tripartit "catalanista" al govern espectadors de cinema en català no arriben als 650.000 durant l'any passat.

Jo sóc dels que pensen que una llengua té bona salut si resulta útil en l'àmbit social, i en el cas del cinema el català és cada vegada més residual. La clau de tot això i com sempre, és culpa nostra, dels catalanoparlants i la nostra deixadesa.

El cinema és la forma d'art més popular del selgle XX i crec que també ho serà del XXI. És intolerable la situació del cinema en català al nostre país, sobretot per la deixadesa dels nostres governants.

Per mi, les claus del descens són les següents:

1.-Es doblen pel·lícules rodades en castellà i s'estrenen amb 1 o 2 còpies per obtenir subvencions, cosa que desacredita tot el sistema.

2.-El nombre de còpies en català és ridícul. La mitjana amb prou feines és de 12 còpies en català per més de 50 en castellà.

3.-Es parla de pujada d'espectadors de cinema català quan en realitat són films filmats en castellà, per tant estem en l'etern dilema de que és la cultura catalana.

4.-Abans es doblaven grans superproduccions i films per adults. Ara el 95% de les estrenes són de films per mainada. La reflexió és, quínes pel·lícules en català veuran quan tinguin 20 anys? Al pas que anem cap per que no n'hi haurà.

5.-La poca capacitat de queixa dels catalans. Si no la fan en català, cap problema, i si la fan en les dues llengues, a la sala que tinguem més aprop.

6.-La manca de suport i el butiflerisme de la gran majoria d'exhibidors. Un exemple saganant.

El Coronel Macià, nomès es pot veure a una sola sala de Catalunya i amb prou feines es va estrenar a 2 o 3 sales sense cap promoció o suport per part de TV3 o de la Generalitat. Un cop més, un film català i en català s'estrena en semicalndestinitat. En aquest cas deixeu-me felicitar els reponsables dels cinemes Albéniz i Óscar de Girona, que programen regularment cinema en català. En canvi lamentar l'actitud discriminatòria dels Cinebox de Salt i els Lauren de Girona. Jo tinc clar a quins cinemes no he d'anar.

7.-La rendició del Departament de Cultura, que nomès aposta per el DVD enn l'àmbit domèstic.

Quan el cinema en català nomès es pots veure a casa, no us recorda el franquisme quan el català nomès es podia parlar en l'àmbit privat?

Si us mireu les estrenes d'aquest any en català, amb prou feines en veuré tres: El perfum, Shreck 3 i la de cada any del Harry Potter. La resta, com encara no tinc fills, dons no valen la pena. És trist que anant uns 20-25 vegades l'any al cinema, nomès pugui veure tant poques pel·lícules en català.

Tot i això s'ha de destacar un únic aspecte postiu, que el nombre de films doblats en DVD ha crescut i molt, tot i que hi ha encara força productores americanes que no ho permeten. Tot i això la rendició de la Generalitat als cinemes és lamentable.

Espero que es faci una llei de l'audiovisual i que com en el cas de l'Estat Francès, hi hagin quotes de pantalla per el cinema doblat o subtitulat en català (el 50%). Estic convençut que en el cas de que s'igualès l'oferta i es triessin les pel·lcules adequades les xifres serien millors en català.

Ah! i tots aquells que digueu que els doblatges en català són dolents, sapigueu que la majoria de dobladors són catalans i que les grans empreses de doblatge són a Barcelona.

Per als defensors del cinema subtitolat, entre els quals m'hi incloc. Per que ningú reclama els films subtitulats en català? Nomès un cop ho he pogut gaudir al Truffaut. Segons aquesta teoria el doblatge és inútil, curiosament sempre en català, això si, els subtítols en castellà. Quanta hipocresia...

Primer Cicle de Cinema i Gastronomia de Girona

Durant el darrer mes de Març i com a activitat paralela a la XXVII Setmana Gastronòmica Gironina, es va organitzar el Primer Cicle de Cinema i Gastronomia de Girona, fruit de la passió pel cinema que senten alguns hotelers de Girona i que comparteixo.

Potser no podré ser prou objectiu per que ho vaig organitzar dins de les tasques que desenvolupo a l'Associació d'Hostaleria de Girona i Radial.

Les 3 sessions varen reunir uns 600 espectadors. Pel que molts va ser un èxit per mi va ser un xic decepcionant donat que totes les invitacions (750) s'havien exhaurit en pocs dies.

En la primera sessió es va projectar Chocolat, una deliciosa comedia de Lasse Hallstrom, protagonitzada per Juliette Binoche i Jhonny Depp.

Posteriorment i gràcies a l'esforç de Toni Vallory del Restaurant Alemanys 3, l'Spaghetteria es va poder degustar un deliciós xarrup de xocolata amb pètals de rosa i un pastís de xocolata

En la segona sessió vàrem patir i gaudir amb Deliciosa Martha, drama alemany del 2003, Gràcies a en Jaume i en Ferran Vila del Restaurant La Banyeta, vàrem gaudir d'una fantàstica cullereta foie amb llet de llima i d'un tast de tiramisú.

En la sessio final vàrem gaudir del mon del vi gràcies a la divertidíssima Entre Copas i d'una cata posterior de Vi Rserva 2003 i Moscatell Sinols, de la Cooperativa de Vins i Olis de Pau, Empordalia.

Em va agradar veure-hi la Cristina Alsina i vaig trobar a faltar-hi gent, en fi, suposo que oferint bon cinema i bon menjar i de franc, de vegades no n'hi ha prou, i això que s'acosten eleccions.

Malauradament cap d'aquestes tres pel·lícules es va oferir doblada en català o bé amb subtítols en català, fruit de la nefasta polítiques lingüístiques en el mon del cinema en aquests darrers 4 anys.

Esperem que l'any vinent podem organitzar una nova edició amb 4 películes que combinin el bon cinema i el bon menjar.

Candidates? El Festín de Babette, Vatel, Como agua para Chocolate, American Cuisine, Comer, beber y amar i un munt més entre les quals farem la tria. No patiu que no passarem ni la Gran Bouffe ni Delicatessen.