Les Olimpíades sempre m'han dut sempre mot bons records, especialment per que Barcelona 92 em va enxampar amb 15 anyets i la seva evolució havia anat paralel·la a la meva infància i adolescència. És a dir, un tema absolutament sentimental.Ahir vaig enganxar desprès de dinar la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing, sempre amb el record de l'Epi passejant entre milers d'atletes, però aquest cop, com en les darreres edicions, el meu sentiment no fou d'emoció, tot el contrari.
Primer per que els Jocs es celebren en un país on no existeix la democràcia i on no es respecten els drets humans, cosa que em demostra que l'economia i la política, i no l'esperit olímpic, varen ser les claus per que la Xina acollís aquest esdeveniment.
Segòn: Per que un cop més, uns 85 atletes catalans, competeixen sota bandera espanyola. Un nou fracàs dels nostres governants, els quals nomès estan interessats en les possibilitats de fer-se la foto de torn, nomès cal recordar Macau, en canvi a l'Estatut va ser el primer a caure.
L'Esport de seleccions és una simple qüestió de sentiments i de federacions esportives privades, no de països o estats, un cop més, dins dels més de 200 països participants, dins la multiculturalitat i la riquesa idiomàtica, Catalunya no hi té lloc, Catalunya NO existeix.
Tercer: La inversió dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser de 800.000 milions de pessetes, uns 5.000 milions d'euros. A Pequín la inversió ha estat de 27.000 milions d'euros. El que em sembla més greu més enllà del que tothom vulgui invertir, és que cada any Catalunya té un dèficit fiscal envers Espanya de 16.000 milions d'Euros!!!
Us imagineu com milloraria el nostre país cada any? Quantes mancances podríem solucionar?
Tot plegat no vol dir deixar de ser solidaris, però renunciar cada any al 8% del PIB català, tenint en compte que tot el sector turístic aporta el 10 % del PIB del nostre país és senzillament un atemptat a la nostre inteligència.
Espero que els Jocs vagin bé i que serveixin per que la Xina s'obri al món, i que, els nostres polítics, especialment el PSC amb el suport de CIU, es plantin d'una vegada.
Ahir em queien llàgrimes d'emoció....però tambè d'una amarga tristesa...
Moment Musical: Coldplay -The Scientist
