Divendres a l'auditori Cris Juanico acompanyat d'una esplèndida Big Band ens va oferir un revival de grans èxits del jazz vocal. El concert va durar dues hores i per variar el públic assistent va estar fred fins la part final. Tot i això la gent va gaudir molt amb la veu d'en Cris, sens dubte, la millor amb diferència dels Països Catalans.La veritat és que versionar grans clàssics ha de fer una mica de por, per estar a l'alçada de cançons que has escoltat cantades per en Sinatra per exemple. Doncs el resultat final és d'allò més bo. Demostració que en català es pot fer qualsevol cosa que ens proposem.
Finalment ens va soprendre amb una versió del Ei Joan! arrangada en clau de jazz que va ser més que digne i va donar un bon punt i final al concert d'aquest gironí d'adopció.
S'ha de reconèixer que la programació de l'Auditori es mereix un notable alt, tot i que a nivell de Congressos, hem de millorar força, donat que els dies d'ocupació són baixos i els beneficis que es podria aportar al sector serveis podrien ser espectaculars.
Dissabte vàrem gaudir i riure de valent amb en Sergi López, un actor que va haver de fer les frances per guanyar-se les garrofes. Ja és trist, però donat que a Catalunya no tenim una indústria de cinema com cal, i que el nivell del cinema espanyol és salvant honroses exepcions, força fluix, en Sergi, fill de Sitges però net de Santa Eugènia de Ter, es va fer conegut a casa amb films com Harry, un amic que us estima, Western, La corva de la felicitat o Una relació privada.
A l'Estat Espanyol potser el seu únic èxit és El Laberinto del Fauno, però també el vàrem poder seguir a la catalana Morir (o no).
En Sergi presentava per segon cop a Salt l'espectacle Non Solum, una sorprenent reflexió en clau d'humor sobre allò que ens uneix i ens separa a tots els èssers humans. Realment en Sergi fa un paperàs, encarnant a tots els personatges (o nomès és un?) de la funció.
El que és trist és el poc ressò que donen els mitjans de comunicació públics a tot allò cantat o representat en català, com si fòssim una cultura de segona. El plaer és veure que la gent respòn quan hi ha qualitat. Girona gaudeix d'una programació de teatre envejable i la musical comença igualment a ser-ho. Falten però espais per la cultura més popular i més accessible, especialment per el jovent.
Finalment, per acabar-ho de rematar, diumenge vàrem assistir a la final de l'Akasvayu. I tot que la alegria va ser inmensa, hi ha temes sobre els quals reflexionar....
