La frustració de l'esperit Olímpic i les balances fiscals.

Les Olimpíades sempre m'han dut sempre mot bons records, especialment per que Barcelona 92 em va enxampar amb 15 anyets i la seva evolució havia anat paralel·la a la meva infància i adolescència. És a dir, un tema absolutament sentimental.

Ahir vaig enganxar desprès de dinar la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing, sempre amb el record de l'Epi passejant entre milers d'atletes, però aquest cop, com en les darreres edicions, el meu sentiment no fou d'emoció, tot el contrari.

Primer per que els Jocs es celebren en un país on no existeix la democràcia i on no es respecten els drets humans, cosa que em demostra que l'economia i la política, i no l'esperit olímpic, varen ser les claus per que la Xina acollís aquest esdeveniment.

Segòn: Per que un cop més, uns 85 atletes catalans, competeixen sota bandera espanyola. Un nou fracàs dels nostres governants, els quals nomès estan interessats en les possibilitats de fer-se la foto de torn, nomès cal recordar Macau, en canvi a l'Estatut va ser el primer a caure.

L'Esport de seleccions és una simple qüestió de sentiments i de federacions esportives privades, no de països o estats, un cop més, dins dels més de 200 països participants, dins la multiculturalitat i la riquesa idiomàtica, Catalunya no hi té lloc, Catalunya NO existeix.

Tercer: La inversió dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser de 800.000 milions de pessetes, uns 5.000 milions d'euros. A Pequín la inversió ha estat de 27.000 milions d'euros. El que em sembla més greu més enllà del que tothom vulgui invertir, és que cada any Catalunya té un dèficit fiscal envers Espanya de 16.000 milions d'Euros!!!

Us imagineu com milloraria el nostre país cada any? Quantes mancances podríem solucionar?

Tot plegat no vol dir deixar de ser solidaris, però renunciar cada any al 8% del PIB català, tenint en compte que tot el sector turístic aporta el 10 % del PIB del nostre país és senzillament un atemptat a la nostre inteligència.

Espero que els Jocs vagin bé i que serveixin per que la Xina s'obri al món, i que, els nostres polítics, especialment el PSC amb el suport de CIU, es plantin d'una vegada.

Ahir em queien llàgrimes d'emoció....però tambè d'una amarga tristesa...

Moment Musical: Coldplay -The Scientist

Girona és conservadora, sens dubte.

Nomès així s'enten com els gironins i gironines poden seguir votant a una opció política, que amb més encerts o errors, ha governat la nostre ciutat durant els darrers 28 anys i fa poca estona hem sabut que ho farà durant els propers quatre. 32 anys d'una mateixa opció política són per gent com jo, tota una vida.


Semblava que un tripartit "a la basca" era possible (CIU + ERC + ICV) però un cop el PSC ha regalat la Diputació de Girona a ERC aquesta no s'ha pogut negar al pacte a l'Ajuntament de Girona, la xocolata del lloro.


No em vull arribar a pensar que s'haguès dit si aquesta sitació l'haguès forçat CIU o bé aquesta formació haguès concentrat el poder que ara mateix ostenta el PSC-PSOE a Catalunya.


Sens dubte, el "tantsemenfostisme" dels gironins és difícil d'entendre, 28 anys d'un mateix govern és símptoma de manca de consciència crítica del ciutadà. Realment ho trobo tristíssim. Tinc la meva teoria però com no la puc demostrar me la reservo. Les pors a canviar, el boig conegut, el vot fidel espanyolista i l'aborregament en el qual viu la societat actual són alguns dels factors a valorar.

Simplement per una qüestió de higiene democràtica cal l'alternança política. Curiosament aquest argument nomès serveix per uns i quan són a l'oposició.

Sens dubte un canvi a la llei electoral i un sistema de llistes obertes imperdiria que qui decidissin els governs fossin els partits. Jo sóc dels que pensa que el que decideixen els ciutadans ha de ser respectat. Desprès encara hi ha partits que no entenen l'alta abstenció o el fet de perdre milers i milers de vot sense cap pèrdua.

Potser si les cadires assignades a l'abstenció restessin buides i s'otorguessin les subvencions als partits en funció de la participació, un altre gall ens cantaria.

Donat el barri deixat de la ma de Déu que tenim al qual el Pla de Barris nomès suposarà un pedaç, espero que siguem uns quants els que seguim expressant-nos clarament respecte com estan les coses a Girona i al nostre barri, Santa Eugènia de Ter.

Si algú té curiositat que es miri els resultats per barris, ho podeu fer a la web del Dimoni.com i veureu quínes curiositats, per que hi ha resultats difícils d'entendre, sobretot en els barris més marginats per l'acció de govern.

Entorn musical: Radiohed - No Surprises.

La defunció programada del Cinema en Català

Les xifres són escandaloses, l'any 2003, el darrer anys de CIU a la Generalitat, els espectadors de cinema en català superaren el milió, més concretament 1.074.000 espectadors.

En canvi, a 2007 i amb el govern Tripartit "catalanista" al govern espectadors de cinema en català no arriben als 650.000 durant l'any passat.

Jo sóc dels que pensen que una llengua té bona salut si resulta útil en l'àmbit social, i en el cas del cinema el català és cada vegada més residual. La clau de tot això i com sempre, és culpa nostra, dels catalanoparlants i la nostra deixadesa.

El cinema és la forma d'art més popular del selgle XX i crec que també ho serà del XXI. És intolerable la situació del cinema en català al nostre país, sobretot per la deixadesa dels nostres governants.

Per mi, les claus del descens són les següents:

1.-Es doblen pel·lícules rodades en castellà i s'estrenen amb 1 o 2 còpies per obtenir subvencions, cosa que desacredita tot el sistema.

2.-El nombre de còpies en català és ridícul. La mitjana amb prou feines és de 12 còpies en català per més de 50 en castellà.

3.-Es parla de pujada d'espectadors de cinema català quan en realitat són films filmats en castellà, per tant estem en l'etern dilema de que és la cultura catalana.

4.-Abans es doblaven grans superproduccions i films per adults. Ara el 95% de les estrenes són de films per mainada. La reflexió és, quínes pel·lícules en català veuran quan tinguin 20 anys? Al pas que anem cap per que no n'hi haurà.

5.-La poca capacitat de queixa dels catalans. Si no la fan en català, cap problema, i si la fan en les dues llengues, a la sala que tinguem més aprop.

6.-La manca de suport i el butiflerisme de la gran majoria d'exhibidors. Un exemple saganant.

El Coronel Macià, nomès es pot veure a una sola sala de Catalunya i amb prou feines es va estrenar a 2 o 3 sales sense cap promoció o suport per part de TV3 o de la Generalitat. Un cop més, un film català i en català s'estrena en semicalndestinitat. En aquest cas deixeu-me felicitar els reponsables dels cinemes Albéniz i Óscar de Girona, que programen regularment cinema en català. En canvi lamentar l'actitud discriminatòria dels Cinebox de Salt i els Lauren de Girona. Jo tinc clar a quins cinemes no he d'anar.

7.-La rendició del Departament de Cultura, que nomès aposta per el DVD enn l'àmbit domèstic.

Quan el cinema en català nomès es pots veure a casa, no us recorda el franquisme quan el català nomès es podia parlar en l'àmbit privat?

Si us mireu les estrenes d'aquest any en català, amb prou feines en veuré tres: El perfum, Shreck 3 i la de cada any del Harry Potter. La resta, com encara no tinc fills, dons no valen la pena. És trist que anant uns 20-25 vegades l'any al cinema, nomès pugui veure tant poques pel·lícules en català.

Tot i això s'ha de destacar un únic aspecte postiu, que el nombre de films doblats en DVD ha crescut i molt, tot i que hi ha encara força productores americanes que no ho permeten. Tot i això la rendició de la Generalitat als cinemes és lamentable.

Espero que es faci una llei de l'audiovisual i que com en el cas de l'Estat Francès, hi hagin quotes de pantalla per el cinema doblat o subtitulat en català (el 50%). Estic convençut que en el cas de que s'igualès l'oferta i es triessin les pel·lcules adequades les xifres serien millors en català.

Ah! i tots aquells que digueu que els doblatges en català són dolents, sapigueu que la majoria de dobladors són catalans i que les grans empreses de doblatge són a Barcelona.

Per als defensors del cinema subtitolat, entre els quals m'hi incloc. Per que ningú reclama els films subtitulats en català? Nomès un cop ho he pogut gaudir al Truffaut. Segons aquesta teoria el doblatge és inútil, curiosament sempre en català, això si, els subtítols en castellà. Quanta hipocresia...