Gaudint de la Girona Napoleònica - Fent caure els mites...

Aquest cap de setmana el recordaré sempre amb molta emoció. La 1ª Festa de la Girona Napoleònica fou un èxit de participació que ni els més optimistes esperaven. Tot i que és molt complicat donar xifres, si que exepte al migidia, la sensació fou de molta gent durant tot el dia, especialment públic familiar. La veritat és que totes les activitats varen agradar molt i menuts i grans s'ho van pasar pipa en un event mai vist a la ciutat.

Finalment aconseguírem allò que ens vàrem proposar fa dos anys, que els gironins s'interessin per la seva història, i que el capítol de la Guerra del Francès i els Setges de la ciutat surtin de l'oblit i el rencor en el qual s'havien trobat durant massa anys.

Sense intenció de fer revisionisme històric hem intentat enfocar els setges des de la perspectiva dels que més ho van patir: els gironins i gironines. Miqulets de Girona, Somatents i Heroïnes de Santa Bàrbara són els personatges que hem recreat amb l'assessorament històric de l'Associació El Baluard i els centenars d'hores de la Carme Puigdevall i tota la seva família, especialment la seva sogre i l'Isaac, el seu marit.

M'agradaria destacar que a banda de fer caure el mite que a Girona va haver-hi tres setges, en el fons van ser dos per que el primer va ser un atac de 24-48 hores, hem fet caure dos mites a la ciutat.

1.-A Girona la gent no surt els diumenges.

2.-La gent no va a la Devesa.

La gent no surt els diumenges per que Girona és una ciutat morta, on no es programen activitats al carrer i on massa activitats culturals estan com sempre dedicades a les elits intelectuals de la ciutat.

Molt senzill, la gent no s'acosta a la Devesa per que està bruta, mal iluminada, deixada, no hi ha atractius, ni un miserable bar o restaurant, on aquesta Fira de Girona de fireta que tenim es menja el Camp deMart, on l'Auditori hi resta amagat i d'esquenes a la ciutat, on nomès els sudamericans saben gaudir de les zones esportives, especialment del camp de futbol.

Hem demostrat que quan es fan coses, sigui on sigui i s'aposti per la qualitat, la cultura, la història i la gastonomia, la gent respon, els ciutadans es mouen.

Lamentar profundament l'actitud del Punt. No va treure ni una sola linea de la festa abans de la seva celebració, curiosament, quan esdevé un èxit, a la portada. Això no restarà oblidat.

Finalment, abans de marxar de vacances, i tot i que m'agradarà escriure un altre post més en fred, voldria agraïr a la Rosa, la Cristina, la Eva, la Tania, en Josep i en Joan els amics del Baluard, els amics Palusier i Carrera i tots els amics i amigues que d'una forma o altre han contribuit a que el meu cervell no pari de donar-li voltes a la segona edició....

Quan torni començaré a donar la tabarra... fins llavors... busqueu-me a Cracòvia o no em trobareu:)

Salut...

Girona.CAT, un domini o un problema?

Fa dies que remenant la web municipal vaig veure que des de l'Ajuntament de Girona ja havien activat el domini girona.cat, domini molt desitjat per molts, especialment per els que estem al món del Turisme.

Desconec quína utilitat li volen donar, si el volen fer ensenya de la web municipal o bé l'han activat per allò de la vergonya aliena.

En tot cas, des del meu parer, crec que si dins del romanticisme del domini .GI, l'ajuntament el vol mantenir, se li hauria de buscar un bon ús al girona.cat.

Per això crec, que l'ideal seria que la ciutat a nivell publicitari, especialment pel que fa al Turisme i els Congressos utilitzès el girona.cat per promocionar-se. Si hem de pensar que algú deixarà de venir per el .car potser que ens ho fem mirar.

Per impulsar el Turisme a Girona, calen mesures valentes, innovació en noves tecnologies, més presupost i més recursos humans, tot i que molt em temo que als propers pressupostos les partides siguin encara més minses.

A més, ja sabem que els impulsors del domini.cat al nostre país, no eren en la seva majoria ni militants del PSC ni d'ICV, per tant, ja sabem a quína teulada està la pilota si cal corregir aquest greu error. Dos anys del Girona.cat amagat i en silenci, no em fan preveure masses ganes per donar-lo a conèixer.

Moment musical: Menaix a Truà - No hi ha ningú com tu

La frustració de l'esperit Olímpic i les balances fiscals.

Les Olimpíades sempre m'han dut sempre mot bons records, especialment per que Barcelona 92 em va enxampar amb 15 anyets i la seva evolució havia anat paralel·la a la meva infància i adolescència. És a dir, un tema absolutament sentimental.

Ahir vaig enganxar desprès de dinar la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing, sempre amb el record de l'Epi passejant entre milers d'atletes, però aquest cop, com en les darreres edicions, el meu sentiment no fou d'emoció, tot el contrari.

Primer per que els Jocs es celebren en un país on no existeix la democràcia i on no es respecten els drets humans, cosa que em demostra que l'economia i la política, i no l'esperit olímpic, varen ser les claus per que la Xina acollís aquest esdeveniment.

Segòn: Per que un cop més, uns 85 atletes catalans, competeixen sota bandera espanyola. Un nou fracàs dels nostres governants, els quals nomès estan interessats en les possibilitats de fer-se la foto de torn, nomès cal recordar Macau, en canvi a l'Estatut va ser el primer a caure.

L'Esport de seleccions és una simple qüestió de sentiments i de federacions esportives privades, no de països o estats, un cop més, dins dels més de 200 països participants, dins la multiculturalitat i la riquesa idiomàtica, Catalunya no hi té lloc, Catalunya NO existeix.

Tercer: La inversió dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser de 800.000 milions de pessetes, uns 5.000 milions d'euros. A Pequín la inversió ha estat de 27.000 milions d'euros. El que em sembla més greu més enllà del que tothom vulgui invertir, és que cada any Catalunya té un dèficit fiscal envers Espanya de 16.000 milions d'Euros!!!

Us imagineu com milloraria el nostre país cada any? Quantes mancances podríem solucionar?

Tot plegat no vol dir deixar de ser solidaris, però renunciar cada any al 8% del PIB català, tenint en compte que tot el sector turístic aporta el 10 % del PIB del nostre país és senzillament un atemptat a la nostre inteligència.

Espero que els Jocs vagin bé i que serveixin per que la Xina s'obri al món, i que, els nostres polítics, especialment el PSC amb el suport de CIU, es plantin d'una vegada.

Ahir em queien llàgrimes d'emoció....però tambè d'una amarga tristesa...

Moment Musical: Coldplay -The Scientist

La Girona de Jordi Vilamitjana també és la meva.

Avui he de confessar que és un plaer declarar-me fan dels articles de Jordi Vilamitjana, un dels motius principals per obrir el Diari de Girona o passar-se per el Dimoni.com.

En el seu brutal i espectacular article d'avui respecte les dues Girones l'ha clavat. No hi puc estar més d'acord. A Girona hi ha dos tipus de Gironins, els que viuen dins del límit que formen la carretera de Barcelona i l'avinguda de Jaume I. Menys els que viuen als barris de la part alta de la ciutat, tots els de fora ho tenim magre.
És clar que ni compartim els mateixos serveis, i que ens trobem a anys lluny en aspectes com la policia de proximitat, les zones verdes, la neteja, contenidors de reciclatge, amplada de voreres, aparcament públic i privat i serien molts exemples que fan que els que vivim a certs barris de la ciutat, ens sentim constantment discriminats per l'Ajuntament de Girona.
Des de la responsabilitat que ostento a l'Associació d'Hostaleria de Girona sempre he cregut que el Turisme ha de ser el motor de la ciutat beneficiant especialment a tots els barris i a tots els ciutadans.

El nou planell de l'Ajuntament, tot i que força discutible, té un aspecte positiu, la inclusió de l'Eixample. Mica en mica anem obrint la ciutat als visitants, però encara amaguem allò que no ens interessa. Nomès mostrem la Girona rica, la de disseny, la de les minories.

Santa Eugènia és l'exemple clar que a nivell de promoció turística i cultural és a anys llum de tenir un mínim de planificació de cares al visitant. I no serà per falta de potencial. Recursos tant valuosos com La Punxa, Can Ninetes, Les Hortes, la Sèquia Monar, La Farinera i la Marfà estan lluny d'incloure's en qualsevol circuit i ajuntar-se amb equipaments de Salt com la Coma - Cros, el Museu de l'Aigua i les Deveseses.

Casos encara més dolorosos són els de a casa d' Emilia Xargay i del Pont del Dimoni, els quals han estat destruits per una greu negligència en el primer cas i per una escandalosa omissió en el segon.

Què és Girona? es pregunta Jordi Vilamitjana... per mi Girona és encara un poble gran, una societat conservadora, dominada per una jerarquia elitista i tancada, on els ciutadans estem discriminats en funció del carrer o barri on estiguem empadronats ... i això en ple segle XXI. Una ciutat amb un potencial espectacular a tots nivells que de moment, encara és lluny de ser explotat i gaudit per els seus habitants.

Moment musical: Sopa de Cabra - El carrer dels Torrats (c/ Nou del Teatre de Girona)

La Plaça Independència i les obres maleides...

És clar, que amb el pas dels anys, la plaça Independència, ha anat evolucionant cap a un dels espais més acollidors de la ciutat, especialment per els seus visitants.

Des de fa 120 anys, si comptem els inicis de Casa Marieta, la plaça ha estat seu de molt restaurants. Avui en dia n'hi ha 16. Està clar que la plaça és un pol d'atracció turística per la ciutat on es facturen milions d'euros anualment.

La sorpresa ens arribar quan per fi, i desprès d'anys de promeses, sabem que s'cabarà de fer la reforma de la plaça, amb un període d'obres de sis mesos. Però sorpresa!! Les obres just començaran amb l'inici de la temporada turística i acabaran just passat Fires.

Llei de Murphy, ni fet expresssament. Per que s'han triat aquestes dates tant horribles per a tots els restaurants?

La senyora Salamaña sap quants treballadors s'hauran de deixar de contractar o acomiadar? Sap quants milions d'euros es deixaran de facturar durant aquests sis mesos? Quí compensarà als 16 establiments?

Clar que les obres s'han de fer, però si realment calen sis mesos, ni restauradors ni comerciants de la zona posarien cap pega per que les obres comencessin passat Fires per acabar abans de Temps de Flors.

El que per la majoria seria una qüestió lògica, per alguns no ho és. Amb l'agravant que fa dos anys que no se sap si es poden posar o no, o de quin tipus, estufes a les terrasses i amb la pujada d'aquest any d'un 40% de l'impost sobre terrasses.

No oblidem el monument a l'Àlvarez de Castro, personatge amb més o menys cordura, depenent del llibre que llegeixis (Galdós o Bertrana). El que si és clar és que aquest any és el bicentenari de l'inici dels setges de la Guerra del Francès i la plaça, si algú no hi posa remei, la tindrem potes amunt.

Jo sempre he pensat que la política era cosa de sentit comú i sensatesa. Veig que no en segons quins casos.

Ja posats a refer la plaça, es podria fer una reforma seriosa, no com el que volen fer, i dotar la zona d'un aparcament soterrani, com ja es plantejava en temps de l'alcalde Nadal. Si volem més zones peatonals i posar facilitats al petit comerç, potser haurem de facilitar l'aparcament no?

Des d'aquest modest bloc, pel qual si algú llegeix, aprofito per disculpar-me per no haver escrit durant molt de temps, apostem per que aquest problema, com el del xalet Tarrús, el pàrquing de la frontissa de Santa Eugènia o el del pavellò de la Devesa, és solucionin amb el diàleg que caldria amb associacions de veïns, comerciants i gremis. Però amb diàleg real, i no pas com en els processos participatius.

Personalment n'he participat a dos (Senat de Joves, Frontissa Santa Eugènia) i no cal dir que ara mateix el Senat ja és ferit de mort i el de la frontissa el vàrem dissoldre els mateixos partipants per que l'Ajuntament no va accpetar cap de les nostres peticions pel que fa a la vialitat.

Moment musical: Wolfang Amadeus Mozart - Requiem (KV 626) - Dies irae