I jo em pregunto....

Per què TV3 es passa el dia parlant de les seleccions espanyoles com si fos TVE i amb prou feines parla de les seleccions esportives catalanes?

Per què ningú va fer res per evitar la pèssima imatge que va donar Girona amb la crema de la foto dels reis i bandera espanyola?

Per què ningú de l'Ajuntament ha fet cap mena de declaracions lamentant els incidents? Que potser estem en una fase d'omertà o llei del silenci?

Per què l'independentisme radical s'ha d'identificar amb idees comunistes més pròpies d'inicis del segle XX, que no pas del segle XXI?

Per què Duran i Lleida està en contra d'un refrèndum d'autodeterminació quan això és el que somniem tots els nacionalistes i independentistes?

Per què el món empresarial gironí perd el cul per anar a veure al representant d'una institució caduca i antidemocràtica com és la monarquia la qual encara ens deu als gironins un munt de calers com a compensació per els setges de la guerra del francès?

Per què a Girona segueix sense passar res i tot està tant anestesiat? On és la oposició municipal?

Per què Santa Eugènia de Ter segueix sense una policia de barri visible i amb un estat de deixadesa deplorable?

Per què tot cristo em parla del Fernando Alonso i de la dona del Bekham i ningú ja parla dels temes que ens afecten amb l'argument de que ja està cremat dels polítics?

Per què .... ?

Moment musical: Annie Lennox - Why?

Where the Streets have two names: Travessia/era Santa Eugènia.

Molt senzill, si us doneu una volta en el carrer que fa de límit entre el barri de Santa Eugènia i Salt, és el carrer anomenat a Girona Travessia de Santa Eugènia i per Salt, Travessera de Santa Eugènia. Comencem bé, ja li posem dos noms com a símbol de la gran unitat i cooperació que existeix entre ajuntaments veïns.

Donant-hi una petita passejada per els seus diversos trams podem arribar a les següent conclusions:

-Peatons vs. cotxes: No hi ha cap pas de peatons entre els dos carrers, és a dir, que sivols passar, si els cotxes aparcats et deixen espai, corres el risc de que un cotxe se t'emporti per davant.
Si comptem cada cruïlla d'aquest carrer hauríem de disposar d'entre 6 i 8.

-L'espai: El 80% de l'espai està dedicat als vehicles. Les voreres fan menys d'un metre, i hi ha espai per dos carrils i en segons quin tram per un carril i una linea d'aparcaments. Per variar, les persones no servim per res, ja no us dic com ho deuen fer les persones amb minusvalies o persones que diguin carrets de la compra o cotxets de criatures.

-Neteja: Carrer brut per antonomàsia. No trobareu ni una miserable paperera en tot el carrer, bàsicament per que amb una paperera i un peatò, ja no s'hi passaria.
Contenidors de reciclatge? Ni un, és que el veïns devem ser una mica bruts i hauran pensat que no val la pena invertir amb nosaltres. En tot cas, si se us acut reciclar, haureu de fer una mica de volta en uns contenidors que deuen tenir cap a 15 anys i que no es netegen mai. Igual que els de l'Eixample oi?

-Vialitat: Curiós com comença aquest carrer. Empalma amb el magnífic carrer Sant Antoni si vas cap a Salt, en canvi si vas cap a Girona, et trobaràs amb una via de doble sentit on és impossible passr sense esquivar cotxes aparcats en doble fila de clientela del Gersal. El carrer Costabona és una altre nay impressionant... aviam quin dia m'hi poso. El carrer "finalitza" a la nova rotonda entre Girona i Salt de l'avinguda dels Països Catalans. Realment no finalitza per que acaba en un cul de sac sense sortida, cosa que deu entusiasmar als veïns i comerciants de la zona.

No patiu però, el Pla de Barris ens ho arreglarà tot .... el que no han fet en 28 anys.

Aquest carrer és el símbol de la deixadesa i la ineptitud, en aquest cas dels dos Ajuntaments, Girona i Salt. Una terra de ningú que em fa recordar a aquells espais erms on a la primera guerra mundial on moriren milions de joves europeus. Jo, per respecte a Santa Eugènia li canviaria el nom al carrer per carrer Verdún, un nom més adaptat a la fisonomia estreta, malparida i mal planificada d'aquest carrer.

Moment musical: Where the streets have no name (U2)

Primer gol a IC-V a Santa Eugènia

Sento molt llegir avui a la premsa com s'han repartit els barris els difierents regidors de l'Ajuntament de Girona. El més sorprenent és que Joan Pluma, un senyor que viu i treballa al Barri Vell sigui un cop més el regidor del Barri de Santa Eugènia.

Per primera vegada, es tenia l'oportunitat de que el regidor del nostre barri fos algú del barri com la regidora d'Iniciativa, Núria Terés, una persona, que avalada per la seva trajectòria i per el fet de, de moment, no tenir el tarannà de professional de la política.

Sens dubte el fet de controlar un Pla de Barris com el de Santa Eugènia és molt sucòs i el PSC no s'ho podia deixar perdre. Tots sabem que suposa controlar-lo, especialment els pressumptes processos participastius dels quals un servidor ja n'ha patit un parell. Les intencions sempre han estat bones, les regles del joc pèssimes. A Santa Eugènia li cal algú realment implicat amb el barri i pateixi i gaudeixi amb els problemes del dia a dia i no vagi a domir a la zona opulenta de la ciutat.

En tot cas li desitgo tota la sort del món a la Núria a l'Ajuntament de Girona, que no perdi l'esperit combatiu que la caracteritza i que no colin cap altre gol al nostre estimat barri.
Espero que algun dia els barris de Girona estiguin representats per algú que hi visqui i el visqui.

Girona és conservadora, sens dubte.

Nomès així s'enten com els gironins i gironines poden seguir votant a una opció política, que amb més encerts o errors, ha governat la nostre ciutat durant els darrers 28 anys i fa poca estona hem sabut que ho farà durant els propers quatre. 32 anys d'una mateixa opció política són per gent com jo, tota una vida.


Semblava que un tripartit "a la basca" era possible (CIU + ERC + ICV) però un cop el PSC ha regalat la Diputació de Girona a ERC aquesta no s'ha pogut negar al pacte a l'Ajuntament de Girona, la xocolata del lloro.


No em vull arribar a pensar que s'haguès dit si aquesta sitació l'haguès forçat CIU o bé aquesta formació haguès concentrat el poder que ara mateix ostenta el PSC-PSOE a Catalunya.


Sens dubte, el "tantsemenfostisme" dels gironins és difícil d'entendre, 28 anys d'un mateix govern és símptoma de manca de consciència crítica del ciutadà. Realment ho trobo tristíssim. Tinc la meva teoria però com no la puc demostrar me la reservo. Les pors a canviar, el boig conegut, el vot fidel espanyolista i l'aborregament en el qual viu la societat actual són alguns dels factors a valorar.

Simplement per una qüestió de higiene democràtica cal l'alternança política. Curiosament aquest argument nomès serveix per uns i quan són a l'oposició.

Sens dubte un canvi a la llei electoral i un sistema de llistes obertes imperdiria que qui decidissin els governs fossin els partits. Jo sóc dels que pensa que el que decideixen els ciutadans ha de ser respectat. Desprès encara hi ha partits que no entenen l'alta abstenció o el fet de perdre milers i milers de vot sense cap pèrdua.

Potser si les cadires assignades a l'abstenció restessin buides i s'otorguessin les subvencions als partits en funció de la participació, un altre gall ens cantaria.

Donat el barri deixat de la ma de Déu que tenim al qual el Pla de Barris nomès suposarà un pedaç, espero que siguem uns quants els que seguim expressant-nos clarament respecte com estan les coses a Girona i al nostre barri, Santa Eugènia de Ter.

Si algú té curiositat que es miri els resultats per barris, ho podeu fer a la web del Dimoni.com i veureu quínes curiositats, per que hi ha resultats difícils d'entendre, sobretot en els barris més marginats per l'acció de govern.

Entorn musical: Radiohed - No Surprises.

La participació ciutadana a la Frontissa de Santa Eugènia (1)

Durant aquests darrers mesos m'he sentit afortunat de poder participar del la comissió mixta entre veïns i l'Ajuntament per definir la reforma de l'espai a la forntissa existent entre Girona i Salt.

Tot i que s'està fent molt bona feina per part de la tècnica independent encarregada de coordinar-ho tot, als participants ens resta sovint la sensació que per molt que proposem està tot decidit, i el resultat final, on s'ha dissolt la comissió de seguiment, n'és el fidel reflex.

La clau de la frontissa no és tant el pàrquing, que tots veiem necessari i molt positiu o l'ús dels espais, que són senzills de definir, així com els seus usos. El problema rau quan hem de palar de la vialitat. La por hi és present, la por al vial de les hortes. És per això que l'Ajuntament proposa un vial de doble sentit, per tenir ja preparat el temut vial. Per contra alguns dels veïns es defineixen per un espai sense vials. Una tercera via, i crec que la més adequada pels veïns i per el propi barri és la de tenir un vial de servei per veïns i comerços d'un sol sentit d'anada al carrer Costabona i de tornada per Travessera Santa Eugènia. Així podríem aprofitar per arreglar aquest carrer més que oblidat.

Aquí rau el problema, que aquest carrer també pertany a Salt. Però els tècnics reconeixen que en cap moment s'ha planificat la vialitat de tot aquest espai amb el nostre municipi veí.

Em sembla que els temps de la independència de Salt són llunyans, però el resquemor respecte el municipi veí persisteix al nostre ajuntament. Tant costa planificar els espais comuns amb els municipis veins? No ens podem oblidar dels colors polítics? Per que ens omplim la boca de parlar d'àrea urbana de Girona quan finalment no es fa l'esforç de parlar amb els nostres veins?

Sens dubte, a la zona del Veinat de Salt s'estan fent les coses ben fetes. Crec que un model de carrer com el que s'està fent al Carrer Sant Antoni és l'ideal. Amplies voreres. Espai just per els cotxes. Places d'aparcament limitades a on és estrictament possible. Carril bici en els tams més amples i a sobre amb la guinda de la Coma Cros, cas que mereix un punt i apart.

I és que senyors, la ciutat és per les persones. S'ho creu qui s'ho hauria de creure això?

A aquesta alçada la participació ha finalitzat amb la sensació que hem pogut influir poc, i amb allò que ens fa més por, que faran passar un vial amb prou capacitat per que sigui el primer pas cap a un vial que travessi les hortes de Santa Eugènia, l'únic espai verd que disposem els milers de veins i veines de la zona.

Per la meva banda nomès puc dir quelcom, si volen fer el vial: NO PASSARAN!

Cris Juanico i Sergi López, dos cracks amb massa poc ressò.

Aquest darrer cap de setmana vaig tenir el plaer de gaudir de dos dels grans de la cultura catalana, que al meu parer és aquella feta en la nostra llengua pròpia, el català.

Divendres a l'auditori Cris Juanico acompanyat d'una esplèndida Big Band ens va oferir un revival de grans èxits del jazz vocal. El concert va durar dues hores i per variar el públic assistent va estar fred fins la part final. Tot i això la gent va gaudir molt amb la veu d'en Cris, sens dubte, la millor amb diferència dels Països Catalans.

La veritat és que versionar grans clàssics ha de fer una mica de por, per estar a l'alçada de cançons que has escoltat cantades per en Sinatra per exemple. Doncs el resultat final és d'allò més bo. Demostració que en català es pot fer qualsevol cosa que ens proposem.

Finalment ens va soprendre amb una versió del Ei Joan! arrangada en clau de jazz que va ser més que digne i va donar un bon punt i final al concert d'aquest gironí d'adopció.

S'ha de reconèixer que la programació de l'Auditori es mereix un notable alt, tot i que a nivell de Congressos, hem de millorar força, donat que els dies d'ocupació són baixos i els beneficis que es podria aportar al sector serveis podrien ser espectaculars.

Dissabte vàrem gaudir i riure de valent amb en Sergi López, un actor que va haver de fer les frances per guanyar-se les garrofes. Ja és trist, però donat que a Catalunya no tenim una indústria de cinema com cal, i que el nivell del cinema espanyol és salvant honroses exepcions, força fluix, en Sergi, fill de Sitges però net de Santa Eugènia de Ter, es va fer conegut a casa amb films com Harry, un amic que us estima, Western, La corva de la felicitat o Una relació privada.


A l'Estat Espanyol potser el seu únic èxit és El Laberinto del Fauno, però també el vàrem poder seguir a la catalana Morir (o no).

En Sergi presentava per segon cop a Salt l'espectacle Non Solum, una sorprenent reflexió en clau d'humor sobre allò que ens uneix i ens separa a tots els èssers humans. Realment en Sergi fa un paperàs, encarnant a tots els personatges (o nomès és un?) de la funció.

El que és trist és el poc ressò que donen els mitjans de comunicació públics a tot allò cantat o representat en català, com si fòssim una cultura de segona. El plaer és veure que la gent respòn quan hi ha qualitat. Girona gaudeix d'una programació de teatre envejable i la musical comença igualment a ser-ho. Falten però espais per la cultura més popular i més accessible, especialment per el jovent.

Finalment, per acabar-ho de rematar, diumenge vàrem assistir a la final de l'Akasvayu. I tot que la alegria va ser inmensa, hi ha temes sobre els quals reflexionar....

L'enveja pot ser sana....

Aquests quatre dies de Setmana Santa vaig acceptar una invitació d'uns amics per passar uns dies de relax i molt menjar a la Era Alta, un bonica barriada a l'horta a tocar de Murcia capital.

Múrcia és una ciutat de molts contrastos, amb zones molt modernes com La Nueva Condomina i barris molt marginals i mal urbanitzats a l'estil de "aquí arribo i em faig la caseta com em rota", típic de l'urbanisme dels anys 60 i 70.

Realment em va sobtar la greu deixadesa d'aquestes zones amb la pulcritud del centre i els nous barris residencials. Tot i no ser una mervella, és un bon lloc per fer una escapadeta de cap de setmana, especialment si visiteu la zona de l'horta.

Potser el que em va sobtar més agradablement de la regió és l'excel·lent xarxa d'autovies de la que disposen i gaudeixen els seu habitants. Estem parlant d'una regió que no arriba als 500.000 habitants i que compta amb una xarxa viària que dona unes quantes voltes a la del nostre país.

Autovies de 3 i 4 carrils de franc quan les rondes de Barcelona disposen de 2 o 3 carrils com a màxim. A Girona, tindrem N-II amb un carril per banda i el nyap "Nadalià" de la variant de Girona pels segles dels segles i sembla que per fi l'autopista AP7 tindrà 3 carrils per cada sentit.

Éss indignant, però, que primer es centrin els esforços en la via de pagament quan el que urgeix és la reforma integral de la N-II fins la forntera amb França. Sabem que s'hi fan obres prioritzant l'aeroport, però són lentes, es fan eternes i es fan, com sempre, pensant en les necessitats de Barcelona.

Jo no estic en contra de les autopistes, crec que n'hi ha d'haver-hi i a tot arreu, però amb unes autovies de qualitat que siguin una alternativa real per la descongestió del trànsit. Si volem ser un país de qualitat ens hem de posar al dia amb la gestió del transport públic i privat per que ens estem quedant enrere. Ja podem parlar a nivell local, comarcal, provicincial o català, hi han greus dèficits, segur que si penseu on viviu o on soleu anar, trobareu un munt d'exemples.

Com pot ser que es pugui anar de l'interior a la Costa Brava en carril bici i no s'hi pugui anar en tren, el mític Carrilet d'Olot com fa 40 anys enrera?

La defunció programada del Cinema en Català

Les xifres són escandaloses, l'any 2003, el darrer anys de CIU a la Generalitat, els espectadors de cinema en català superaren el milió, més concretament 1.074.000 espectadors.

En canvi, a 2007 i amb el govern Tripartit "catalanista" al govern espectadors de cinema en català no arriben als 650.000 durant l'any passat.

Jo sóc dels que pensen que una llengua té bona salut si resulta útil en l'àmbit social, i en el cas del cinema el català és cada vegada més residual. La clau de tot això i com sempre, és culpa nostra, dels catalanoparlants i la nostra deixadesa.

El cinema és la forma d'art més popular del selgle XX i crec que també ho serà del XXI. És intolerable la situació del cinema en català al nostre país, sobretot per la deixadesa dels nostres governants.

Per mi, les claus del descens són les següents:

1.-Es doblen pel·lícules rodades en castellà i s'estrenen amb 1 o 2 còpies per obtenir subvencions, cosa que desacredita tot el sistema.

2.-El nombre de còpies en català és ridícul. La mitjana amb prou feines és de 12 còpies en català per més de 50 en castellà.

3.-Es parla de pujada d'espectadors de cinema català quan en realitat són films filmats en castellà, per tant estem en l'etern dilema de que és la cultura catalana.

4.-Abans es doblaven grans superproduccions i films per adults. Ara el 95% de les estrenes són de films per mainada. La reflexió és, quínes pel·lícules en català veuran quan tinguin 20 anys? Al pas que anem cap per que no n'hi haurà.

5.-La poca capacitat de queixa dels catalans. Si no la fan en català, cap problema, i si la fan en les dues llengues, a la sala que tinguem més aprop.

6.-La manca de suport i el butiflerisme de la gran majoria d'exhibidors. Un exemple saganant.

El Coronel Macià, nomès es pot veure a una sola sala de Catalunya i amb prou feines es va estrenar a 2 o 3 sales sense cap promoció o suport per part de TV3 o de la Generalitat. Un cop més, un film català i en català s'estrena en semicalndestinitat. En aquest cas deixeu-me felicitar els reponsables dels cinemes Albéniz i Óscar de Girona, que programen regularment cinema en català. En canvi lamentar l'actitud discriminatòria dels Cinebox de Salt i els Lauren de Girona. Jo tinc clar a quins cinemes no he d'anar.

7.-La rendició del Departament de Cultura, que nomès aposta per el DVD enn l'àmbit domèstic.

Quan el cinema en català nomès es pots veure a casa, no us recorda el franquisme quan el català nomès es podia parlar en l'àmbit privat?

Si us mireu les estrenes d'aquest any en català, amb prou feines en veuré tres: El perfum, Shreck 3 i la de cada any del Harry Potter. La resta, com encara no tinc fills, dons no valen la pena. És trist que anant uns 20-25 vegades l'any al cinema, nomès pugui veure tant poques pel·lícules en català.

Tot i això s'ha de destacar un únic aspecte postiu, que el nombre de films doblats en DVD ha crescut i molt, tot i que hi ha encara força productores americanes que no ho permeten. Tot i això la rendició de la Generalitat als cinemes és lamentable.

Espero que es faci una llei de l'audiovisual i que com en el cas de l'Estat Francès, hi hagin quotes de pantalla per el cinema doblat o subtitulat en català (el 50%). Estic convençut que en el cas de que s'igualès l'oferta i es triessin les pel·lcules adequades les xifres serien millors en català.

Ah! i tots aquells que digueu que els doblatges en català són dolents, sapigueu que la majoria de dobladors són catalans i que les grans empreses de doblatge són a Barcelona.

Per als defensors del cinema subtitolat, entre els quals m'hi incloc. Per que ningú reclama els films subtitulats en català? Nomès un cop ho he pogut gaudir al Truffaut. Segons aquesta teoria el doblatge és inútil, curiosament sempre en català, això si, els subtítols en castellà. Quanta hipocresia...

El comiat d'un símbol

Potser el títol sigui un xic exagerat per alguns de vosaltres però crec que per molts catalans Lluís Llach ha estat la veu i la melodia del que sentien i no podien expressar.

No entraré pas en un debat musical. A mi particularment hi ha discs, especialment dels 80 que no m'han arribat mai i temes com Els meus ulls aquí, País Petit, Itaca, Laura, Vaixell de Grècia i un munt més em semblen una meravella. No sé que em passa amb les cançons d'en Lluís que mai em deixen indiferent.

Curiosament, sóc admirador del Llach músic, que no pas del predicador, des de fa 5 anys quan regirant K7 per cas vaig començar a escoltar i gaudir de El meu amic el mar amb cançons fantàstiques com Bressol de tots els blaus, Venim del Nord, Vaixell de Grecia, La poseia dels teus ulls o Companys, no és això, em van fer despertar la curiositat musical per aquest personatge envoltat de l'aureola d'avorrit. Això de ser jove fa que hagis d'anar recuperant molts referents culturals en molts àmbits i de vegades no es dona l'abast.

Per aquells que vareu veure el darrer concert o us l'heu baixat com és el meu cas donat que dissabte estava treballant volia compartir la meva indiganció amb un tema.

Em va semblar insofrible l'actitud de TV3 enfocant les patums fent el numeret, especialment en Montilla, que feia cara de no saber de que anava tot allò i de passar-ho no massa bé, cares com les de "el Tete" o en "Quim" o "l'Ernest" que semblava que patissin i tot, sobretot en el cas del darrer.

Si que era clar que gent com el Pep Guardiola o l'Ariadna Gil el gaudien realment i especialment tots els seguidors anònims, i que paguen l'entrada, d'en Lluís. Espero que quan editin la gravació per passar-la a DVD i comercialitzar-la, retalllin a certs personatges.

Quan vas a un concert has de gaudir-lo, cantar i aplaudir. Si no t'agrada no hi vas i no passa res. Segur que molts dels milers que haguèssim volgut ser-hi, i pagant, ho haguèsim agraït.

Jo al Lluís nomès dona-li les gràcies per els bons moments que m'ha fet passar, sempre ens quedaran els CD, els DVD i l'mp3. Ah! i t'esperarem sempre al Camp Nou per quan t'ho repensis.

Primer Cicle de Cinema i Gastronomia de Girona

Durant el darrer mes de Març i com a activitat paralela a la XXVII Setmana Gastronòmica Gironina, es va organitzar el Primer Cicle de Cinema i Gastronomia de Girona, fruit de la passió pel cinema que senten alguns hotelers de Girona i que comparteixo.

Potser no podré ser prou objectiu per que ho vaig organitzar dins de les tasques que desenvolupo a l'Associació d'Hostaleria de Girona i Radial.

Les 3 sessions varen reunir uns 600 espectadors. Pel que molts va ser un èxit per mi va ser un xic decepcionant donat que totes les invitacions (750) s'havien exhaurit en pocs dies.

En la primera sessió es va projectar Chocolat, una deliciosa comedia de Lasse Hallstrom, protagonitzada per Juliette Binoche i Jhonny Depp.

Posteriorment i gràcies a l'esforç de Toni Vallory del Restaurant Alemanys 3, l'Spaghetteria es va poder degustar un deliciós xarrup de xocolata amb pètals de rosa i un pastís de xocolata

En la segona sessió vàrem patir i gaudir amb Deliciosa Martha, drama alemany del 2003, Gràcies a en Jaume i en Ferran Vila del Restaurant La Banyeta, vàrem gaudir d'una fantàstica cullereta foie amb llet de llima i d'un tast de tiramisú.

En la sessio final vàrem gaudir del mon del vi gràcies a la divertidíssima Entre Copas i d'una cata posterior de Vi Rserva 2003 i Moscatell Sinols, de la Cooperativa de Vins i Olis de Pau, Empordalia.

Em va agradar veure-hi la Cristina Alsina i vaig trobar a faltar-hi gent, en fi, suposo que oferint bon cinema i bon menjar i de franc, de vegades no n'hi ha prou, i això que s'acosten eleccions.

Malauradament cap d'aquestes tres pel·lícules es va oferir doblada en català o bé amb subtítols en català, fruit de la nefasta polítiques lingüístiques en el mon del cinema en aquests darrers 4 anys.

Esperem que l'any vinent podem organitzar una nova edició amb 4 películes que combinin el bon cinema i el bon menjar.

Candidates? El Festín de Babette, Vatel, Como agua para Chocolate, American Cuisine, Comer, beber y amar i un munt més entre les quals farem la tria. No patiu que no passarem ni la Gran Bouffe ni Delicatessen.

Setges Napoleònics, prop de 200 anys.

Com bé sabreu l'any vinent es complirà el 200 aniversari dels setges Napoleònics sobre la ciutat de Girona, per allò que tots la coneixem com la 3 vegades inmortal, en el marc de la guerra del Francès.

Crec que estem davant d'una molt bona oportunitat de potenciar la ciutat a nivell turístic i d'esdeveniments i també de formar als gironins en uns fets, dels quals tothom n'ha sentit a parlar alguna vegada però dels quals molt poca gent en sabria concretar quelcom.

Un cop tenim totes les les muralles de la ciutat rehabilitades seria un bon moment per tal de muntar algun tipus de recreació històrica. Digueu-li com una gran diada o com a visites guiades programades per els mesos d'estiu.

Diu el gran Domènec Biosca que la gent es mou per patrimoni sumat amb l'esdeveniment, no puc estar-hi més d'acord.

Conèixer la nostre història i els fets que la formen és important per qui ens visita, però sobretot per nosaltres mateixos. Espero que tothom implicat en la promoció de la ciutat i la societat civil estigui a l'alçada de l'esdeveniment.

Un dia d'aquests parlarem sobre l'oblit i el deplorable estat del Castell de Montjuïc.